L’espai de la música tradicional i folk -i que alguns encara s’entesten a dir-ne d’arrel- està en constant tensió entre allò que ens fa ser casa i allò que ens projecta enllà. És gràcies a aquest conflicte constant que gaudim de varietat, de debat, de propostes, lluita, militància, nostàlgia i desig. Això ha sigut sempre així, però hi ha grups que, després d’una trajectòria ens serveixen d’exemple d’allà on ens reunim uns i altres, perquè hi trobem una mica d’aquí i una mica d’allà, però hi sentim un consens. Així i tot, el món va canviant i, malauradament, el mercat i poders fàctics ens porten cap a un desprestigi de la permanència dels grups i propostes, cosa que provoca que estiguem en la constant novetat i la poca consolidació. I això fa que costi definir-nos. Fa uns anys hi havia grups, que sense mancar-hi crítica, ens definien un marc i gràcies a això es podia experimentar. Experimentar és imprescindible; provar, innovar, veure què passa; però també és bo saber on són els peus i conèixer sempre d’on partim, trobar-nos-hi, sentir-nos plens.
